anatomia dels tipus

L'art de la tipografia consisteix a fer llegibles i atractives visualment les paraules i els signes gràfics que les acompanyen. El dissenyador treballa amb paraules que ha de transformar en última instància en imatges gràficament suggestives ia més òpticament llegibles.

Els orígens de la paraula impresa es remunten als tipus mòbils tallats en fusta inventats per Gutenberg a Alemanya, els quals, al llarg d'un ràpid desenvolupament, van evolucionar cap a la impressió de tipus metàl.lics. En els sistemes de composició s'ha produït una evolució constant fins a desembocar en els actuals sistemes de composició, completament electrònics. Aquesta evolució ha anat influint al llarg de tot el seu procés en l'aparença i en l'estructura de la lletra, tant per guanyar qualitat i llegibilitat de la seva forma com per evolucionar en un sentit purament estilístic, ja que l'aparició de nous i més avançats sistemes de fotocomposició permetre anar matisant els dissenys, així com complicant el traçat de la lletra, avanços estètics impossibles d'aconseguir amb anterioritat per problemes merament tècnics. Es tracta d'una evolució que cal conèixer.

Amb l'arribada de la fotocomposició electrònica a mitjans dels anys setanta, es va produir un gran avenç des del punt de vista estilístic, ja que la pròpia capacitat de la màquina permetia modificar els traços d'una tipografia determinada sense que aquesta perdés les seves característiques fonamentals. Va permetre també pensar en l'espaiat entre lletres, paraules i línies d'una manera molt més senzilla que com es podia fer fins a aquest moment amb els mètodes de composició de tipus mòbils.
Realitzarem, a continuació, una primera anàlisi de les parts constituents de l'estructura bàsica d'una lletra, per a posteriorment passar a analitzar històricament l'evolució que ha patit la seva anatomia mentre s'ha anat adaptant a les transformacions que han patit els sistemes de fotocomposició.

Una mateixa lletra pot adoptar traços radicalment diferents sense cap tipus de relació formal, segons pertanyi a una família oa una altra.

Podem dir que les lletres estan constituïdes per trets generals que defineixen en el seu conjunt i que, un cop coordinats, determinen les característiques principals de cada lletra en particular. Els traços s'encarreguen a més de diferenciar-nos una lletra de diferents famílies en funció de com els executem. Cada un d'ells ha de definir específicament en el seu gruix, inclinació i modulació per poder distingir clarament lletres de diferents famílies. Per exemple, fent referència a trets que distingeixen diferents lletres dins d'una família tipogràfica, podem observar que la lletra "b" i la "p" minúscules tenen uns trets molt similars, diferenciant-se només pel sentit ascendent o descendent del traç vertical i pel sentit de l'ull de la lletra.

En freqüents ocasions, una mateixa cosa en tipografia s'anomena de forma diferent segons el tipògraf pertanyi a una escola o una altra.
A la T majúscula, el traç que aquesta figura s'assenyala pot arribar a denominar-se de tres formes diferents: gràcia, rematada o traç terminal.

Si ens referim amb un exemple a una mateixa lletra, però de diferent família, podem ludir a la "a" minúscula. Una mateixa lletra pot adoptar traços radicalment diferents sense cap tipus de relació formal, segons pertanyi a una família o una altra. El dissenyador pot haver après a l'escola a distingir les lletres entre si, capacitat que va haver d'adquirir quan va aprendre a escriure ia llegir. Ara, però ha d'adquirir l'habilitat de distingir lletres considerant-les com caràcters tipogràfics, amb uns trets clarament definits segons els fem pertànyer a una família o una altra.

Cal fer una observació abans d'aprofundir en el tema de l'estructura anatòmica d'una lletra.Un primer problema al qual ens hem d'enfrontar és el de la nomenclatura amb què anem a designar les diferents parts d'una lletra. De vegades, un mateix element en tipografia s'anomena de diferent manera segons el tipògraf pertanyi a una escola o una altra. Per exemple, la "T" majúscula de l'alfabet Bembo, pot arribar a denominar-se de tres maneres diferents: traç terminal, gràcia o rematada. Trobem també dins del lèxic usual en tipografia que una mateixa paraula pot utilitzar-se per anomenar coses absolutament diferents. Per exemple, la paraula RODONA pot adquirir diferents significats, ja que pot referir-se al tipus de lletra que no té inclinació en contraposició amb la lletra cursiva, o pot referir també a un tipus d'impremta amb trets clarament definits, l'anomenada lletra rodona.
De tota manera, hi ha una terminologia absolutament acceptada, basada en els orígens de la composició de tipus mòbils de metall, que tot dissenyador ha de conèixer i manejar amb soltesa en el seu treball, sempre que es refereixi a l'anatomia de la lletra. Encara que els mètodes de composició actuals hagin superat en molt els orígens d'aquesta nomenclatura, encara és perfectament vàlida.

1)Alineació inicial: determina l'alçada dels caràcters que posseeixen trets marcadament ascendents, com poden ser la f, la ko la b en caixa baixa. En moltes famílies tipogràfiques coincideix amb la següent línia, la d'alçada de les majúscules.

2)Alçada de les majúscules: el seu propi nom indica. Determina l'alçada en què s'han de mantenir les caixes altes (majúscules) de la família a la qual pertanyen. Com ja s'ha dit amunt, depenent de la tipografia, pot coincidir amb l'alineació inicial.

3)Línia mitja: defineix l'alçada de les caixes baixes (minúscules).

4)Ull mitjà: espai comprès entre la línia mitjana i la línia base.

5)Línia base: sobre ella es recolza tota la tipografia. Determina longitudinalment el suport de tot el cos tipogràfic.

5)Alineació inferior: defineix l'altura descendent de certs caràcters. No tenen per què coincidir tots, però es guarda certa homogeneïtat al respecte depenent de la família.

De la mateixa manera hem de referir-nos a l'àrea on queden dibuixats els traços descendents. Aquesta àrea comprendrà des de la línia base fins l'alineació inferior, que serà la que posi límit als traços descendents.

En aquest cas, la línia que ens determini l'àrea que anomenarem alineació mitjana inferior, coincidirà amb la línia base. Aclarirem a continuació, i abans de seguir endavant, el que entenem per traços ascendents i descendents. Anomenem traç ascendent a la part d'una lletra que sobresurt de l'altura de la x, i descendent a aquella part de la lletra que queda per sota de la línia base o línia d'alineació mitjana inferior.