Les targetes perforades són bàsicament unes cartolines que contenen informació digital representada per la presència o absència de forats en unes posicions predeterminades. Van ser utilitzades com a mètode d'emmagatzematge en els ordinadors primitius dels anys '60 i '70.
CINTA PERFORADA
Són unes tires llargues de paper en les que es realitzen forats per emmagatzemar dades. Van ser molt utilitzades per a comunicacions amb teletips i, més tard, a finals dels 1960 i principis dels '70, com un mitjà per a guardar dades en els miniordinadors de l'època.
CINTA MAGNÈTICA
La cinta magnètica és un tipus de suport d'emmagatzematge d'informació que es grava en pistes sobre una banda d'un material magnètic, generalment òxid de ferro o algun cromat. Es va utilitzar per primera vegada per a guardar dades en 1951 a un ordinador UNIVAC I.
El 13 setembre 1956 IBM va presentar al món l'IBM 350, el primer disc dur de la història. Emmagatzemar podia gairebé 4,4 MB, Tenia 50 discs de 24 polzades de diàmetre amb 100 superfícies de gravació que giraven a 1200 RPM i la Taxa de transferència de dades era de 8.800 caràcters per segon. Mesurava 1,52 metres de llarg, 1,72 metres d'alt i 74 centímetres d'ample. Molt han canviat les coses des d'aleshores. Qualsevol ordinador dels nostres dies ve de sèrie amb almenys 1 disc dur de diversos Centenars de gigabytes.
Dins d'un disc dur hi ha un o diversos plats (entre 2 i 4 normalment, encara que hi ha fins a 6 o 7 plats), que són discs (d'alumini o vidre) concèntrics i que giren tots alhora. El capçal (dispositiu de lectura i escriptura) és un conjunt de braços alineats verticalment que es mouen cap a dins o fora segons convingui, tots alhora. A la punta d'aquests braços hi ha les caps de lectura / escriptura, que gràcies al moviment del capçal poden llegir tant zones interiors com exteriors del disc.
SSD
Una unitat d'estat sòlid o SSD (de l'anglès solid state drive) és un dispositiu d'emmagatzematge de dades que utilitza memòria no volàtil com ara flash, o memòria volàtil com la SDRAM, per emmagatzemar dades, en lloc dels plats giratoris trobats en els discs durs convencionals. Encara que tècnicament no són discs de vegades es tradueix erròniament en espanyol la 'D' de SSD com disk quan en realitat representa la paraula drive, que podria traduir com a unitat o dispositiu.
Les Unitats de CD
CD-ROM són les sigles de Compact Disc Read-Only Memory o disc compacte amb memòria de només lectura. És un mitjà d'emmagatzematge massiu de dades que utilitza un làser òptic per a la lectura d'uns relleus microscòpics que són estampats en la superfície d'un disc d'alumini recobert de policarbonat.
Les unitats de CD-ROM s'avaluen per la seva capacitat i la seva velocitat de lectura. Existeixen discs de diverses capacitats, que van des dels 650 Mb i 74 min. als 1.054 Mb i 120 min. Pel que fa a la velocitat, una unitat de velocitat simple (1X) llegeix a 150kb per segon, una de velocitat doble (2X) llegeix a 300kb/sy així successivament. El límit de lectura / escriptura és de 52X (7800 kb / s).
La cinta magnètica és un tipus de suport d'emmagatzematge d'informació que es grava en pistes sobre una banda d'un material magnètic, generalment òxid de ferro o algun cromat. Es va utilitzar per primera vegada per a guardar dades en 1951 a un ordinador UNIVAC I.
DISQUET 
Els disquets van ser desenvolupats originalment per IBM i es van posar a la venda a principis dels anys '70.
Els disquets van ser desenvolupats originalment per IBM i es van posar a la venda a principis dels anys '70.
El disquet és un disc removible magnètic utilitzat per emmagatzemar dades.
El primer disquet va arribar al mercat el 1971 de la mà d'IBM i tenia un considerable mida de 8 ". Causa de la seva flexibilitat van ser coneguts com" Unitat ". Tot i la seva mida només podien emmagatzemar 100 Kb de dades.
A aquest li va seguir el disc de 5 ¼. La primera versió d'aquest va arribar el desembre de 1976 augmentant la capacitat dels discs fins als 110 Kb seu preu era d'uns 300 euros per unitat. Aquest tipus de discs evolucionar amb el temps augmentant la seva capacitat, des dels 160 kB fins als 1,2 Mb Va ser molt popular en el seu moment per estar present en els primers models de l'actual PC.
El 1981, Sony va presentar la primera unitat per a discs de 3 ½, així com els discs d'aquest nou format, similars als actuals disquets, però amb un estoig protector de material plàstic, i un mecanisme de protecció per la finestra de lectura de dades. Aquests discos van ser incorporats en els seus equips per grans companyies com IBM, Apple i HP, el que li va donar popularitat i es va convertir en el nou estàndard. La primera versió dels discos de 3,5 va ser de 720 Kb, arribant el 1987 a poder emmagatzemar 1,4 MB en una mida més petit i en discos més rígids i protegits per una pestanya metàl.lica.
Aquest és l'estàndard actual amb el que encara es equipen els PC més moderns. Van aparèixer altres models de més capacitat, com per exemple un de 2,88 Mb fabricat per Toshiba i adoptat per IBM el 1991, encara que no va tenir l'èxit esperat.
Els tipus de disquets més comuns són els següents:
MIDA
CAPACITAT
EXPLICACIÓ
5.25
180 KB
Una cara, doble densitat
5.25
360 KB
Dues cares, doble densitat
5.25
1.2 Mb
Dues cares, alta densitat
3/5
720 Kb
Dues cares, doble densitat
3/5
1.4 Mb
Dues cares, alta densitat
Les disqueteres són compatibles amb discos anteriors, sempre que siguin de la mateixa mida, és a dir, que en una unitat de disquet de 3,5 "d'alta densitat (de 1.44MB) podem usar discs de 720 kB o 1.44 MB , però en una de doble densitat, més antiga, només podrem fer servir els de 720 Kb
Per distingir a primera vista un disc de 3,5 "d'alta densitat d'un altre de doble, només cal observar el nombre de forats que presenta a la part inferior. Si té només un, situat a la banda esquerra (mirant el disquet amb la etiqueta cap endavant) i generalment proveït d'una pestanya mòbil, es tracta d'un disc de doble densitat, si té dos forats, es tracta d'un disc d'alta densitat.
Si el primer dels forats està al descobert el disc està protegit contra escriptura, de manera que no podrem escriure dades ni modificar els existents.
El primer disquet va arribar al mercat el 1971 de la mà d'IBM i tenia un considerable mida de 8 ". Causa de la seva flexibilitat van ser coneguts com" Unitat ". Tot i la seva mida només podien emmagatzemar 100 Kb de dades.
A aquest li va seguir el disc de 5 ¼. La primera versió d'aquest va arribar el desembre de 1976 augmentant la capacitat dels discs fins als 110 Kb seu preu era d'uns 300 euros per unitat. Aquest tipus de discs evolucionar amb el temps augmentant la seva capacitat, des dels 160 kB fins als 1,2 Mb Va ser molt popular en el seu moment per estar present en els primers models de l'actual PC.
El 1981, Sony va presentar la primera unitat per a discs de 3 ½, així com els discs d'aquest nou format, similars als actuals disquets, però amb un estoig protector de material plàstic, i un mecanisme de protecció per la finestra de lectura de dades. Aquests discos van ser incorporats en els seus equips per grans companyies com IBM, Apple i HP, el que li va donar popularitat i es va convertir en el nou estàndard. La primera versió dels discos de 3,5 va ser de 720 Kb, arribant el 1987 a poder emmagatzemar 1,4 MB en una mida més petit i en discos més rígids i protegits per una pestanya metàl.lica.
Aquest és l'estàndard actual amb el que encara es equipen els PC més moderns. Van aparèixer altres models de més capacitat, com per exemple un de 2,88 Mb fabricat per Toshiba i adoptat per IBM el 1991, encara que no va tenir l'èxit esperat.Els tipus de disquets més comuns són els següents:
MIDA
CAPACITAT
EXPLICACIÓ
5.25
180 KB
Una cara, doble densitat
5.25
360 KB
Dues cares, doble densitat
5.25
1.2 Mb
Dues cares, alta densitat
3/5
720 Kb
Dues cares, doble densitat
3/5
1.4 Mb
Dues cares, alta densitat
Les disqueteres són compatibles amb discos anteriors, sempre que siguin de la mateixa mida, és a dir, que en una unitat de disquet de 3,5 "d'alta densitat (de 1.44MB) podem usar discs de 720 kB o 1.44 MB , però en una de doble densitat, més antiga, només podrem fer servir els de 720 Kb
Per distingir a primera vista un disc de 3,5 "d'alta densitat d'un altre de doble, només cal observar el nombre de forats que presenta a la part inferior. Si té només un, situat a la banda esquerra (mirant el disquet amb la etiqueta cap endavant) i generalment proveït d'una pestanya mòbil, es tracta d'un disc de doble densitat, si té dos forats, es tracta d'un disc d'alta densitat.
Si el primer dels forats està al descobert el disc està protegit contra escriptura, de manera que no podrem escriure dades ni modificar els existents.
LaserDisc
La tecnologia Laserdisc va ser inventada per David Paul Gregg el 1958, però el primer disc de vídeo que feia ús de la mateixa no va ser mostrat en públic fins al 1972. Les primeres unitats es van posar a la venda el 1978, convertint a aquest sistema en el primer mitjà d'emmagatzematge òptic comercialitzat.
Disc dur La tecnologia Laserdisc va ser inventada per David Paul Gregg el 1958, però el primer disc de vídeo que feia ús de la mateixa no va ser mostrat en públic fins al 1972. Les primeres unitats es van posar a la venda el 1978, convertint a aquest sistema en el primer mitjà d'emmagatzematge òptic comercialitzat.
El 13 setembre 1956 IBM va presentar al món l'IBM 350, el primer disc dur de la història. Emmagatzemar podia gairebé 4,4 MB, Tenia 50 discs de 24 polzades de diàmetre amb 100 superfícies de gravació que giraven a 1200 RPM i la Taxa de transferència de dades era de 8.800 caràcters per segon. Mesurava 1,52 metres de llarg, 1,72 metres d'alt i 74 centímetres d'ample. Molt han canviat les coses des d'aleshores. Qualsevol ordinador dels nostres dies ve de sèrie amb almenys 1 disc dur de diversos Centenars de gigabytes.
Dins d'un disc dur hi ha un o diversos plats (entre 2 i 4 normalment, encara que hi ha fins a 6 o 7 plats), que són discs (d'alumini o vidre) concèntrics i que giren tots alhora. El capçal (dispositiu de lectura i escriptura) és un conjunt de braços alineats verticalment que es mouen cap a dins o fora segons convingui, tots alhora. A la punta d'aquests braços hi ha les caps de lectura / escriptura, que gràcies al moviment del capçal poden llegir tant zones interiors com exteriors del disc.
SSD
Una unitat d'estat sòlid o SSD (de l'anglès solid state drive) és un dispositiu d'emmagatzematge de dades que utilitza memòria no volàtil com ara flash, o memòria volàtil com la SDRAM, per emmagatzemar dades, en lloc dels plats giratoris trobats en els discs durs convencionals. Encara que tècnicament no són discs de vegades es tradueix erròniament en espanyol la 'D' de SSD com disk quan en realitat representa la paraula drive, que podria traduir com a unitat o dispositiu.
Les Unitats de CD
CD-ROM són les sigles de Compact Disc Read-Only Memory o disc compacte amb memòria de només lectura. És un mitjà d'emmagatzematge massiu de dades que utilitza un làser òptic per a la lectura d'uns relleus microscòpics que són estampats en la superfície d'un disc d'alumini recobert de policarbonat.
Les unitats de CD-ROM s'avaluen per la seva capacitat i la seva velocitat de lectura. Existeixen discs de diverses capacitats, que van des dels 650 Mb i 74 min. als 1.054 Mb i 120 min. Pel que fa a la velocitat, una unitat de velocitat simple (1X) llegeix a 150kb per segon, una de velocitat doble (2X) llegeix a 300kb/sy així successivament. El límit de lectura / escriptura és de 52X (7800 kb / s).
DVD
El DVD, inicialment anomenat Disc de Vídeo Digital, posteriorment Disc Versàtil Digital i ara, simplement DVD, és un disc platejat, de 12 cm. de diàmetre i un orifici al centre (en això és semblant a un CD), però amb una capacitat d'emmagatzematge que va de els 4.7 a los17 Gb El CD permet gravar 74 minuts, en canvi el DVD permet 9 hores de gravació digital d' àudio. S'amplia a més, la seva capacitat de gravació de vídeo, que és de 133 minuts per costat amb una qualitat de so i imatge extraordinària i constant, i sense pèrdua de qualitat encara que es reprodueixin diverses vegades.
Característiques:
En els DVD poden existir fins a dues capes per cada una de les cares del disc, organitzades en dues altures diferents. Una d'elles, la capa base, és d'un material platejat i totalment reflexiu que permet reflectir tota la llum del làser que incideixi sobre ella. La capa que es munta sobre la base, lògicament separada per un material aïllant, és semireflexiva, cosa que permetrà passar una mica de llum. Per tant, per poder llegir la capa interna, cal augmentar la potència del làser, de manera que travessi la primera capa que queda desenfocat, de manera que la llum és reflectida per la capa més interna, podent-se així llegir la informació continguda en ella.
En realitat, físicament es podrien aconseguir més capes d'emmagatzematge dins d'una mateixa cara, però per raons de conveni s'ha adoptat dues capes per cara. Això fa que es puguin emmagatzemar fins a nou hores de vídeo en alta definició. A més, es suporten múltiples pistes d'àudio amb diversos canals cadascuna
El Blue-ray és un format de disc òptic pensat per a emmagatzemar vídeo d'alta qualitat i dades. Per al seu desenvolupament es va crear la BDA, en què es troben, entre d'altres, Sony o Phillips.
El model bàsic, d'una cara i una capa, podrà emmagatzemar uns 25 GB, mentre que un de doble capa podria arribar als 54 GB. Fins i tot TDK ha presentat un model de 4 capes, el qual arriba als 100 GB.
Des de 2.003 ja es poden trobar al mercat nipó gravadores d'aquest format i en el 2.004 es van introduir als Estats Units, encara que no amb molta acceptació. El proper gran pas serà quan surti a la venda la PlayStation 3, els jocs de la qual estaran en aquest format d'emmagatzematge.
El DVD, inicialment anomenat Disc de Vídeo Digital, posteriorment Disc Versàtil Digital i ara, simplement DVD, és un disc platejat, de 12 cm. de diàmetre i un orifici al centre (en això és semblant a un CD), però amb una capacitat d'emmagatzematge que va de els 4.7 a los17 Gb El CD permet gravar 74 minuts, en canvi el DVD permet 9 hores de gravació digital d' àudio. S'amplia a més, la seva capacitat de gravació de vídeo, que és de 133 minuts per costat amb una qualitat de so i imatge extraordinària i constant, i sense pèrdua de qualitat encara que es reprodueixin diverses vegades.
Característiques:En els DVD poden existir fins a dues capes per cada una de les cares del disc, organitzades en dues altures diferents. Una d'elles, la capa base, és d'un material platejat i totalment reflexiu que permet reflectir tota la llum del làser que incideixi sobre ella. La capa que es munta sobre la base, lògicament separada per un material aïllant, és semireflexiva, cosa que permetrà passar una mica de llum. Per tant, per poder llegir la capa interna, cal augmentar la potència del làser, de manera que travessi la primera capa que queda desenfocat, de manera que la llum és reflectida per la capa més interna, podent-se així llegir la informació continguda en ella.
En realitat, físicament es podrien aconseguir més capes d'emmagatzematge dins d'una mateixa cara, però per raons de conveni s'ha adoptat dues capes per cara. Això fa que es puguin emmagatzemar fins a nou hores de vídeo en alta definició. A més, es suporten múltiples pistes d'àudio amb diversos canals cadascuna
Funcionament:
Les unitats CD i DVD tenen gravada en la seva superfície una sèrie de forats diminuts anomenats Pits que tenen una longitud variable, encara que el mínim és de 0,83 micròmetres en CD-ROM i 0,4 en DVD, i una distància entre Pits de 1 , 6 micròmetres en CD-ROM i 0,76 en DVD. L'espai intermedi entre dues Pits s'anomena Land.
En la següent imatge podem veure les diferències en la mida de pits i lands entre DVD's i CD's:
En un CD o DVD, la informació està emmagatzemada digitalment, codificada mitjançant uns i zeros. Un Pit està delimitat per uns, és a dir, el principi i el final d'un Pit és un un, i la seva longitud està determinada pel nombre de zeros que conté. L'espai entre PITS, anomenat Land, representa només zeros i el nombre d'aquests depèn de la longitud del Land.
El làser en passar per la superfície del disc, es reflecteix amb diferent intensitat depenent de si passa per un Pit o per un Land, quedant aquest reflex registrat per un detector fotoelèctric. La intensitat de la llum reflectida és menor quan el làser passa per un Pit, i més quan ho fa per un Land. Aquests canvis d'intensitat (determinats pel principi i el final d'un Pit, o dit d'una altra manera, el pas d'un Pit a un Land i d'un Land a un Pit) permeten reconèixer la informació continguda en el CD, ja que en produir-se un canvi en la intensitat de la llum reflectida tenim un 1, i el temps que duri aquest canvi d'intensitat, es correspon amb el nombre de zeros que segueixen a aquest 1.
Blue-rayLes unitats CD i DVD tenen gravada en la seva superfície una sèrie de forats diminuts anomenats Pits que tenen una longitud variable, encara que el mínim és de 0,83 micròmetres en CD-ROM i 0,4 en DVD, i una distància entre Pits de 1 , 6 micròmetres en CD-ROM i 0,76 en DVD. L'espai intermedi entre dues Pits s'anomena Land.
En la següent imatge podem veure les diferències en la mida de pits i lands entre DVD's i CD's:
En un CD o DVD, la informació està emmagatzemada digitalment, codificada mitjançant uns i zeros. Un Pit està delimitat per uns, és a dir, el principi i el final d'un Pit és un un, i la seva longitud està determinada pel nombre de zeros que conté. L'espai entre PITS, anomenat Land, representa només zeros i el nombre d'aquests depèn de la longitud del Land.
El làser en passar per la superfície del disc, es reflecteix amb diferent intensitat depenent de si passa per un Pit o per un Land, quedant aquest reflex registrat per un detector fotoelèctric. La intensitat de la llum reflectida és menor quan el làser passa per un Pit, i més quan ho fa per un Land. Aquests canvis d'intensitat (determinats pel principi i el final d'un Pit, o dit d'una altra manera, el pas d'un Pit a un Land i d'un Land a un Pit) permeten reconèixer la informació continguda en el CD, ja que en produir-se un canvi en la intensitat de la llum reflectida tenim un 1, i el temps que duri aquest canvi d'intensitat, es correspon amb el nombre de zeros que segueixen a aquest 1.
El Blue-ray és un format de disc òptic pensat per a emmagatzemar vídeo d'alta qualitat i dades. Per al seu desenvolupament es va crear la BDA, en què es troben, entre d'altres, Sony o Phillips.
El model bàsic, d'una cara i una capa, podrà emmagatzemar uns 25 GB, mentre que un de doble capa podria arribar als 54 GB. Fins i tot TDK ha presentat un model de 4 capes, el qual arriba als 100 GB.
Des de 2.003 ja es poden trobar al mercat nipó gravadores d'aquest format i en el 2.004 es van introduir als Estats Units, encara que no amb molta acceptació. El proper gran pas serà quan surti a la venda la PlayStation 3, els jocs de la qual estaran en aquest format d'emmagatzematge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada