família tipogràfica

Es diu família tipogràfica al grup de tipografies relacionades entre si per similars característiques de disseny. Segons la forma dels traços terminals s'individualitzen:

• Lineal o Pal Sec
• Egípcies
• Romanas Antigues
• Romanas Modernes

i dues subfamílies:

• Manuscrites
• Fantasia

Mida

El cos és una mesura que defineix la proporció del caràcter.
El sistema de mesures tipogràfiques es basa en el punt, que porta el nom del fonedor de tipus Firmin Didot.
Aquest sistema s'ajusta al peu francès de 30 cms. de longitud.
Amb l'aparició dels tipus reproduïts per mètodes fotomecànics, les mesures poden donar-se en mm, polzades o punts.
Amb el desenvolupament de la computació aplicada a la tipografia es va buscar una unitat de mesura única per a la tipografia. Es va fixar en 1 / 72 de polzada (0.353 mm) el valor del punt que s'usa en tots els mitjans digitals.

• La unitat Cícero pertanyent al sistema europeu (mòdul tipogràfic de 12 punts) s'utilitza a Europa.
• La unitat Pica pertanyent al sistema anglosaxó (mòdul tipogràfic de 12 punts) s'utilitza a Amèrica i Anglaterra.

1 punt de Cícero = 0,3759 mm
12 punts de Cícero = 1 Cícero
1 Cícero = 4,512 mm

1 punt de Pica = 0,351 mm
12 punts de Pica = 1 Pica
1 Pica = 4,212 mm

Mesura del cos

A la figura veiem un esquema d'un tipus imprès i un caràcter tipogràfic. En ambdós s'assenyala la mesura del cos. Aquesta mesura és l'alt del prisma que conté el caràcter.Aquesta alçada contempla els traços ascendents i descendents de la tipografia. A més comprèn els espais en blanc que hi ha amunt i avall del caràcter (caràcter + esquena superior i inferior), que impedeix que les lletres de dues línies consecutives se superposen.

Tots els elements de la composició tipogràfica poden ser mesurats amb aquest sistema, qualsevol sigui el sistema de Composició.
Una manera ràpida i aproximada per calcular el cos tipogràfic, és multiplicar l'alçada de la majúscula en mm per quatre. El resultat és en punts.

Espai entre paraules i lletra

Kern o Kerning; es el espacio existente entre dos caracteres individuales, para cuando dos de estos carácteres se encuentran demasiado juntos o separados. Kern o kerning, és l'espai existent entre dos caràcters individuals, per a quan dos d'aquests caràcters es troben massa junts o separats. El kern es proporcional, ya que es del mismo tamaño en puntos que el cuerpo de los carácteres. El Kern és proporcional, ja que és de la mateixa mida en punts que el cos dels caràcters. Si un texto es de 10 puntos, el kern mide 10 puntos. Si un text és de 10 punts, el Kern mesura 10 punts.

Track o Tracking; sirve para alterar la densidad visual del texto o el espacio global entre un grupo selecionado de caracteres. Track o Tracking; serveix per alterar la densitat visual del text o l'espai global entre un grup selecionat de caràcters. Esta alteración afecta a todos los caracteres, como regla general, cuanto más grande es el cuerpo más apretado debe ser el track. Aquesta alteració afecta tots els caràcters, com a regla general, com més gran és el cos més atapeït ha de ser el track. El track ajusta el espacio que existe entre los carácteres, abriendo los cuerpos más pequeños y cerrando los mas grandes. El track ajusta l'espai que hi ha entre els caràcters, obrint els cossos més petits i tancant els més grans. Alineación entre columnas; divididas por un medianil y compensadas en alineación de las lineas base por la alineación entre ellas dos. Alineació entre columnes, dividides per un medianil i compensades en alineació de les línies base per l'alineació entre elles dos.
Alineación entre imagenes; por abajo de las imagenes y tiene que alinearse con la linea base del texto. Alineació entre imatges, per sota de les imatges i ha d'alinear-se amb la línia base del text. A diferencia de la de arriba no se debe de alinear, sino se han alineado con las astas ascendentes. A diferència de la de dalt no s'ha d'alinear, sinó s'han alineat amb les astes ascendents.

Caixa.

Cada alfabet presenta dues versions ortogràfiques: la majúscula (caixa alta) i la minúscula (caixa baixa). Les relacions proporcionals entre les dues són fixes, però canvien notablement en relació amb l'estil del caràcter.

Alguns tenen a més la versaleta, una forma ortogràfica especial. Es tracta d'una majúscula igual a l'ull mig de la minúscula.
Hi ha alfabets particulars que no compten amb la minúscula. En general són aquells decoratius, dissenyats expressament per a usos publicitaris o per logotips.

Proporció

Es considerarà normal a la tipografia quan la seva amplada sigui de uns 4 / 5 de l'altura, o dit d'altra manera que la retícula generatriu d'un alfabet normal es basa en un rectangle vertical de 4 mòduls d'ample per 5 d'alt.
Adrian Frutiger en el seu llibre "De signes i d'homes" individualitza en la lletra H majúscula el model que fixa les proporcions a partir de les quals es construeixen tots els altres signes, en les minúscules és la lletra n que posseeix les mateixes relacions.
Les versions normals d'aquestes dues lletres ens diu que si la seva alçada és x, l'amplitud ha de ser el 80% de x.
Si el percentatge és menor a 80% la versió és condensada i si és superior, la versió és expandida.

Així, per exemple, podem trobar:

40%: Extra-condensada
60%: Condensada
80%: Normal
100%: Expandida
120%: Extra-expandida

To

Es considerarà normal o mitjana la tipografia el traç vertical tingui un gruix igual al 15% de l'alt de la mateixa.
Les lletres poden canviar el seu valor d'intensitat o to afinant el gruix dels seus traços, tornant amb això més clares, o espessint per augmentar el negre ple.

Les lletres amb banyes fines tenen traus, orificis interiors, oberts i espaiosos, mentre que el cas contrari es dóna en les lletres en negreta. De fet, la mida dels traus de les lletres d'un gruix massa accentuat disminueix en extrem.

Es reconeixen sis variants d'intensitat:

5%: Claríssim
10%: És clar
15%: Normal
20%: Negrito
25%: Negre
30%: negríssim

Inclinació

Es considerarà normal a la tipografia els traços verticals formen un angle de 90 º amb la línia de base.
Per a les itàliques el disseny vertical trencada a l'oblic al voltant d'un eix central horitzontal.
La inclinació de 12 º és la més correcta per expressar la forma cursiva o itàlica d'un caràcter, les inclinacions menors no són percebudes per l'ull, mentre que les inclinacions més accentuades alteren l'equilibri de la lletra.
Aquesta versió no comporta una simple inclinació de la lletra sinó implica per nombrosos caràcters una alteració de la forma mateixa.
La cursiva té un negre diferent del de la rodona, per això es pot utilitzar per destacar textos.
Amb l'ordinador les lletres poden adoptar qualsevol angle d'inclinació. Recordeu que costa més llegir un tipus amb una inclinació massa pronunciada que un amb una inclinació moderada.

Els traços principals

Anomenarem traç principal a què ens determina l'estructura dominant de la lletra. És el de major pes en la composició de la mateixa, així com sol ser el que major gruix i dimensió se li adjudica. En algunes ocasions ens trobarem amb la denominació de banya per el traç principal.

Com assenyalàvem anteriorment, els traços que queden per sobre del de la x es denominen ascendents, i els que quedin per sota de la línia base, descendents o caiguts. Així tindrem astes ascendents, com en el cas de la lletra "d" minúscula, o astes descendents com en el cas de la lletra "p" minúscula.
Els traços de direcció horitzontal es denominen travesser, podent ser de major o menor longitud. Per exemple, en la lletra "T" majúscula, ens trobem amb un travesser d'una longitud notable en relació amb la banya o traç principal, mentre que en el cas de la lletra "f" minúscula veiem com el travesser central és de dimensions força reduïdes. A més, els travessers poden estar rematats per uns petits traços que els limiten pels extrems: són els anomenats traços terminals o trets. Aquests elements, dins de l'estructura de la lletra, són de gran importància, ja que ens determinen, segons sigui el seu traçat, que una lletra pugui pertànyer a una família tipogràfica o una altra.
Els traços terminals estan classificats com:

-Traç terminal mixtiforme: constituït en el seu traçat per una combinació de línies corbes en cada costat. És propi de la tipografia veneciana que van evolucionar amb un traç terminal semblant cap a les tipografies de transició.

-Traç terminal filiforme: el traçat es resol amb una senzilla línia recta d'ample mínim perpendicular al traç principal. Aquest tipus de traç terminal apareix a mitjans delsiglo divuit amb la creació dels tipus anomenats Didone (o Didone) perfeccionats per Jean B. Bodoni.

-Traç terminal rectiforme: el traç està constituït per dues línies obliqües que, partint de l'eix central localitzat a la banya, conflueixen en una línia de traçat horitzontal. Aquest tipus de traçat és, com el seu propi nom indica, accentuadament recte, i té el seu origen en les inscripcions lapidàries dels antics monuments romans.Per a l'execució d'aquestes lletres es feia servir el punxó de metall amb el qual s'anava tallant sobre la pedra la forma de la lletra, per això les seves formes rectilínies i anguloses, com ja es va indicar en el capítol dedicat a les famílies tipogràfiques. Aquest tipus de traçat es va utilitzar en tipografia per primera vegada a Venècia al segle XV, i entre les tipografies que utilitzen un tipus Détraz terminal podem citar la Centaur, Verona i Kennerley.

-Traç terminal quadrangular: el peu de la lletra té traç quadrangular. També es pot arribar a anomenar taló de la lletra, perquè s'utilitza un petit traç en forma de rectangle per rematar. És el traç terminal característic de les tipografies trucades Egípcies o mecanos. Aquesta classe de tipografia va aparèixer a Anglaterra durant el període de la Revolució Industrial, al segle XIX. L'amplitud de l'ull de cada lletra, així com la consistència del traç bastant gruixut, va fer d'ella una tipografia força apta per a la reproducció a gran escala. Els seus traços constituents permetien imprimir a gran velocitat amb mitjans d'impressió no evolucionats prou, sense que la lletra fos perdent llegibilitat. Avui en dia, el seu traç terminal tan característic ha sofert una petita evolució per part de mestres del disseny, que han aconseguit estilitzar el seu aspecte general. Tipografies típiques del traç terminal quadrangular o de taló poden ser la Rockwell, Beton o Claredon.

-Lletres sense traç terminal: també anomenades sense tret, són aquelles en què el traç principal acaba de manera rectilínia sense recolzar-se en cap traç de base. Constitueixen les tipografies més modernes, desenvolupades a partir de la segona meitat del segle XX. La seva aparició i desenvolupament va ser possible gràcies a l'avenç en els procediments d'impressió, que van permetre amb el pas del temps la reproducció de lletres cada vegada més senzilles, amb la qual economitzar en el nombre de traços i complicació en el seu desenvolupament, sense que per això es perdés la seva llegibilitat. Els traços corresponents a la família de les lletres orne, a les d'escriptura, les lletres gòtiques no queden en un primer moment dins d'una classificació estàndard de traç terminal amb característiques similars, ja que cada tipus en concret pot adoptar un traç terminal diferent segons sigui l'estil del dissenyador que crea aquesta tipografia.

Altres traços

Altres trets que podem trobar com a constituents d'una lletra són els ganxos. Els trobem, per exemple, en determinades famílies tipogràfiques clàssiques, en la versió en cursiva. Constitueixen en si la petita projecció d'un traç. A la lletra "G" majúscula el trobem amb força freqüència, més o menys pronunciat. Observem la diferència en el ganxo de la G existent entre l'alfabet Century i Baskerville.

En aquesta figura veiem que el ganxo de la lletra "G" de l'alfabet New Baskerville és pronunciat, mentre que el dela de l'alfabet Century Old Style és delicat.

La lletra "g" minúscula de determinades famílies, principalment les dissenyades amb anterioritat al segle XIX, presenten un element absolutament característic, que és el tret anomenat lòbul o orella. És el tret que sobresurt del trau d'aquesta lletra. Aquest tret adopta múltiples configuracions, podent aparèixer amb forma de gota, d'ungla, de bandera, recte o oblic, etc. També el podem trobar en el traçat d'alguna "r" minúscula en determinades famílies.

L'oval que forma la part inferior de la lletra "g" minúscula dóna lloc al que tipogràficament s'anomena bucle o trau. No té un traçat ni una mida proporcional al trau superior determinat. Normalment, queda unit a la seva part superior per un traç fi i ondulat, anomenat lligadura. Notarem que constantment estem fent referència a la lletra "g", però, tipogràficament parlant, en aquesta lletra conflueixen una sèrie de trets molt característics i determinats, que el fan especialment peculiar per al tipògraf. És, sens dubte, el caràcter d'impremta més especial, i el més indicat per a poder reconèixer qualsevol família tipogràfica.

El cap d'una lletra està constituïda per la seva part superior, inclosos els remats que pogués dur, i pot adoptar múltiples configuracions. Observem, per exemple, en la lletra "A" majúscula quatre formes diferents, segons pertanyi a una família o una altra.

En el cas de la família Caslon, el cap de la lletra adopta un traç bisellat, en el cas de la Times, el final de la lletra és apuntalat, a la Claredon, aquest remat apuntalat està esbiaixat horitzontalment, i observem finalment la lletra " A "majúscula de l'alfabet Beton, el cap està determinada per un remat a l'esquerra que li confereix gran originalitat. En altres alfabets adopta altres configuracions. Vegem, finalment, els tipus pertanyents a l'alfabet Cooper Black, en el qual ens apareix un cap amb traç terminal arrodonit.

El braç de la lletra està constituït pel traç vertical que arrenca d'un altre traç també vertical més ample. Pot tenir una longitud regular, posseint tots els braços de la lletra una longitud similar, o bé ser de longitud irregular, la qual cosa no vol dir que la lletra quedi desproporcionada per l'ús de diferents mides en els seus braços. Ben al contrari, es pot dir que l'ús de braços irregulars confereix a la lletra una elegància de la que no tenen els traçats amb braços regulars. Observem l'efecte que produeix el traçat d'una lletra "E" majúscula pertanyent a l'alfabet Century, contrastant amb la mateixa lletra de Baskerville.

El braç pot mantenir també el mateix ample que fa al traç vertical, o bé variar, sent en general més estret que el vertical, de protagonisme gràfic més dominant.

Anomenem filets o perfils a les línies horitzontals entre dues verticals pròximes, dues diagonals o dues línies corbes. Observem els filets que uneixen els dos traços diagonals de la lletra "A" majúscula, el que uneix la lletra "H" majúscula o el de la "E" minúscula. El traçat del filet és molt variable, podent romandre paral.lel a la línia base o bé anar-se movent en sentit diagonal com passa en l'alfabet benguiat. La seva ubicació tampoc està predeterminada, situant-se al llarg dels traços de major importància, més amunt o més avall, segons siguin les característiques de l'alfabet.

En aquesta figura observem la ubicació dels filets, unint dues diagonals a la "A", dues verticals a la "H", i les corbes a la "i". Veiem que en l'alfabet Beton, els filets tenen una ubicació completament centrada, mentre que en l'alfabet Century Old Style, el filet de la "A" es troba lleugerament per sota de la línia mitjana, a la "H" lleugerament per sobre de la línia mitjana, i en la "i" clarament per sobre de la línia mitjana.

L'enllaç és tota connexió entre el remat d'una lletra i el pal. Pot ser lleuger, com passa en l'alfabet Baskerville, molt accentuat, segons veiem en els tipus pertanyents a la família Claredon, o pot passar també que no aparegui unió entre rematada i banya, com passa en els alfabets de taló.

Contrapunzón, terme que s'utilitza per denominar tota forma tancada totalment o parcialment definida per una línia. És el tancament característic de la lletra "e" minúscula. Pot ser més o menys gran, ample i pronunciat.

Cridem travesser a la línia horitzontal que sobresurt de la vertical principal o traç principal sense que arribi a assolir la importància d'un braç.

És el tret usual de la lletra "t" minúscula, podem trobar de múltiples maneres: centrat, desplaçat, en angle, etc.

L'espatlla d'una lletra és el traçat corb que part del pal. Lletres com la "m", "n" i "h" minúscules posseeixen una espatlla molt ben definit.

Cama és el traç vertical o diagonal, pronunciat, que no sobrepassa la línia mitjana de la lletra. Cama, per exemple, trobem a la "R" i la "I" majúscules.

En els diferents traços que pot presentar una lletra, es defineixen els següents termes:

Travesser: és la línia horitzontal que sobresurt de la línia vertical primària.

Coll: És la l1nea que uneix els dos traus de la lletra g de caixa baixa.

Orella: És la l1nea que sobresurt del trau a la lletra g de caixa baixa.

Rematada: Es denominen asl als breus traços finals, lleugerament perpendiculars als principals d'una lletra.

Filet: És la l1nea horitzontal situada entre verticals, diagonals o corbes

Contrapunzón: Es diu asl a la forma tancada o parcialment tancada definida per una línia.

Vèrtex: És el punt d'unió de dues banyes inclinades.

Cua: És un breu traç en angle amb el traç principal.

Piema: És un traç vertical o diagonal pronunciat.

Àpex: És el final d'un traç que no acaba en gràcia.

Enllaç: És la connexió entre la rematada i el pal.

Trau: És la l1nea corba que forma un llaç, un oval o un cercle.

Cua, és un traç petit i breu que es situa en angle amb el traç principal. Pot ubicar tallant el contrapunzón, com passa en la "Q" majúscula de l'alfabet Century, o partint d'aquest, com en la tipografia Berling. També ho pot fregar lleugerament, com en la "Q" de la tipografia Cooper Black.

Finalment, assenyalarem un element contraposat al capdavant, que és el vèrtex. És el punt d'unió de dues banyes obliqües. Pot ser pla o en angle.